Rossell, l'oncòleg

Sorprèn que el President del Barça, el Sr. Sandro Rossell digui en roda de premsa que els títols als que opta el primer equip de futbol queden en un segon pla a causa de la malaltia d'en Tito Vilanova. Sorprèn en primer lloc perquè el President del Barça el que ha d'assegurar precisament és la consecució de títols dels equips del club, que per això se'l va votar. Deixem que els oncòlegs facin la seva feina (estic segur que en Tito se'n sortirà i li desitjo tota la força del món) i vostè, sr. Rossell, faci la seva si és que sap quina és.

En segon lloc, Rossell mostra una completa ineptitud al servir en safata de plata la millor excusa a un vestidor que no passa pel seu millor rendiment esportiu. Dir que la salut del Tito és el més important és correcte; però no ho és dir que per davant de qualsevol títol passa la salut de l'entrenador. Que no tenim un staff ni algú competent que pugui suplir l'absència de dos mesos de l'entrenador del Barça? No ho va fer en Rexach el 1992 quan en Johan Cruiff es va posar malalt? I tot i així es va guanyar la Lliga. Que no vem guanyar la Champions el 2011 tot i la gravetat de la malaltia per la que acabava de passar l'Abidal? I bé que el lateral del Barça va poder alçar la Champions a Wembley.

Després de tres partits fent el ridícul ja és hora que ens posem les piles. Al Barça fan falta canvis i aquests s'hauran de fer quan acabi la temporada. Mentrestant, necessitem a algú que capgiri aquesta dinàmica nefasta i torni la moral a l'equip per tal de fer-nos amb el títol de lliga.

Conscient que no passarem la propera eliminatòria de Champions davant el Milan (apunti, sr. Rossell, als balanços del club, que enguany no arribem a "budget"), només ens queda lluitar partit a partit per tal d'oferir la lliga a l'afició a final de temporada. I serà llavors quan el President del Barça pugui dir que la salut d'en Tito és molt més important que la copa que aixequeu. Fins llavors, toca treballar i suar.


Soci 113.723

Escac a la Democràcia II

 “El mercat pot romandre irracional més temps del que vostè pot ser solvent”. J.M. Keynes

Si en l’anterior entrada enumeràvem per sobre quines eren les causes que ens havien portat a aquesta crisi econòmica i financera, ara ens toca mirar cap a les possibles sortides i el preu que han de pagar els països per a cada una d’aquestes opcions.

1.    Teoria neoliberal. Permanència a Europa i a l’FMI: Com el seu nom indica, és la solució que recolza l’actual sistema financer i econòmic capitalista i que estan prenent països que han rebut la primera bufetada dels mercats abans que ningú. Irlanda i Grècia han sigut els principals damnificats i Espanya i Itàlia han rebut danys colaterals. Els irlandesos van ser els primers en endur-se la patacada i van rebre “l’ajuda” per part d’Europa. Aquest rescat europeu va aconseguir que Irlanda pogués refinançar el seu deute però amb la condició que totes les hipoteques i deute escombraria dels bancs passessin automàticament a formar part del deute públic. D’aquesta manera i a base de retallades socials, el contribuent irlandès està pagant tots aquests diners que deuen els bancs del seu país, hipotecant el seu futur en un estancament econòmic permanent. Si Irlanda no hagués reconegut com a públics els deutes de la banca zombi del seu país, Europa hauria tancat l’aixeta del préstec i el país s'hagués declarat en fallida.

Quant a Grècia, el segon país rescatat en aquests dos anys i escaig, el procés ha estat bastant semblant. Tot i que feia mesos que sabiem que el país anava de malament a pitjor i ja havia estat rescatat pel Banc Central Europeu (BCE), el passat novembre va esclatar una nova crisi. El llavors Primer Ministre grec, Giorgos Papandreu, va anunciar la celebració d’un referèndum perquè el poble grec donés el vist-i-plau als rescats econòmics del país per part d’Europa. Aquesta decisió no va agradar a Merkel i Sarkozy que, en un sopar a Cannes, van convidar a Papandreu a dimitir. Papandreu seria substituït per Papademos, ex-vicepresident del BCE, qui no exigiria cap consulta popular a canvi de dur a terme les reformes exigides per l'organisme europeu.

Vistos aquests dos exemples, sembla ser que aquesta és la solució que s’adopta sí o sí als països de la Unió Europea i no deixa marge a cap altra opció que no sigui la d’acontentar els mercats i intentar redreçar la confiança econòmica, en detriment de les retallades socials dels països membres. Però el que no sabem és fins quan aguantaran els ciutadans irlandesos, italians, espanyols o grecs aquestes retallades. Sobre el cas hel·lè en parla el meu colega Eurípides Altintzoglou en el seu blog Cultural Obituaries (anglès).

2.    Teoria del trencament. Sortida d’un país de la UE:  Una decisió d’aquest tipus provocaria a curt termini pel país sortint una crisi encara més profunda, però segurament la recuperació econòmica es produiria més ràpidament que no pas seguint els passos que estableix la teoria neoliberal. Tot i que cap estat membre de la UE ha decidit mai trencar amb els seus, podem prendre com a exemple el cas d'Argentina. La no acceptació d’un país de les normes dictades pel Fons Monetari Internacional (FMI) i el BCE provocaria la sortida immediata d’aquest de la unitat econòmica a la que pertany. En el cas d'un país europeu, com que l’euro deixaria de ser la moneda oficial, es tornaria a la moneda antiga i devaluada, creant una situació econòmica de no solvència per al país. És dir, l’estat en qüestió es declararia en fallida automàticament. Depenent de l’estat que prengués tal decisió (podria ser Grècia, Itàlia, Espanya, Portugal o França, entre d'altres) es podria donar la situació que tots els bancs europeus es declaressin també en fallida.

L’exemple argentí no es pot comparar del tot amb l’espanyol. Si bé el divorci del país sud-americà amb el dòlar podria ser igual al que podria fer Espanya amb l’euro, la crisi argentina es va originar a causa de la caiguda dels preus de les matèries primes, mentre que a Espanya hi ha hagut un catacrack immobiliari. Després del "corralito" argentí, les mesures econòmiques de Kirchner (control de les exportacions i de les fugues de capital i oferiment als creditors de cobrar només entre el 25% i el 30% dels bons de deute del país, desviant diners cap a la recuperació dels sectors econòmics) van provocar que del 2004 al 2008 el PIB del país creixés a un ritme del 10% anual. La taxa de pobresa va passar del 45% al 11% del 2002 al 2009... No oblidem que l’augment dels preus de les matèries primeres a escala mundial va tenir molt a veure en la ràpida recuperació argentina. En el cas espanyol, només hi ha excedent d’immobles...

3.    Teoria de la mitosi. L’escissió d’Europa en dos: Una seria alternativa que es podria estar gestant és la de dividir la UE en dos grans blocs econòmics: l’Europa forta, estaria formada per països com Alemanya, Holanda, Àustria o Finlàndia i que tindrien un euro fort; i l’Europa feble, on hi trobaríem a Espanya, Portugal, Grècia, Itàlia, Bèlgica o França, que adoptarien un euro a un altre tipus de canvi més baix. Aquesta solució impediria que cap país pogués sortir de l’euro i deixar en escac a tota Europa, tot i que l’euro al bloc feble es devaluaria i trobaríem grans fugues de capital de sud a nord en els mesos abans que s’implantés. A més, les bases neoliberals seguirien existint en ambdós mercats i els ajustos i retallades econòmiques i socials seguirien produint-se.

Per últim, destacar el paper que està jugant Islàndia, un país que s’ha plantat i ha dit no al neoliberalisme. Després del crack del 2008 que va patir el país, el poble es va negar a socialitzar el deute privat que van generar els bancs islandesos. En aquests moments, s’està elaborant una nova constitució redactada pel poble i s’estan investigant els responsables financers que van portar el país a la ruïna, perquè compareguin davant la justícia. L’avantatge que té Islàndia respecte a altres països que es troben en la mateixa situació econòmica és la de disposar de moneda pròpia i la no pertinença a la Unió Europea, dos factors decisius alhora de poder prendre les pròpies decisions i protegir la seva independència com a país.  

Escac a la Democràcia I

"El càstig per no voler participar a la política és acabar sent governat per persones pitjors que tu”  Plató

Vistos els darrers esdeveniments econòmics i socials ocorreguts a Europa, el poble i la classe política han vist disminuïts llurs poders de decisió. En aquest sentit, les polítiques internes dels països i les preses de decisions son supeditades a la firma-aprovació del tàndem franco-alemany, personificats en les figures de Sarzoky i Merkel, sobretot d’aquesta última. Sembla ser que ens volen inculcar que només hi ha una sortida a aquesta crisi: seguir les bases neoliberals plantejades pels mercats financers. A la primera part d’aquest article repassarem com s'ha arribat al punt en què l’economia ha agafat les regnes dels nostres països sense que els ciutadans haguem decidit si realment és aquest el camí que volem seguir. També farem un cop d'ull als mecanismes que teòricament estaven a favor del poble i ens han fallat.

Com hem arribat fins aquí?

Per a entendre on ens trobem exactament hem de retrocedir fins ben bé la Segona Guerra Mundial. Aquella guerra va suposar el tancament definitiu del capítol negre de la Gran Depressió del 1929, la primera gran crisi del capitalisme. Des de finals dels 40 fins ben entrats els 70, va haver un creixement continuat i exponencial de les economies europees. Això es deu a que després d’una Europa devastada per les guerres –Civil a Espanya i 2ª Guerra Mundial a Europa-, la reconstrucció del Vell Continent va permetre un creixement continuat de les economies i una plena ocupació als respectius països, gràcies a l’aplicació d’un capitalisme més aviat moderat, amb la intervenció dels estats en les respectives economies.
Als anys 70 comença a haver indicis de debilitat del sistema econòmic. Es detecta una sobreproducció de les grans empreses i una recessió o estancament de les economies, depenent del país. Prenent com a base el sistema keynesià, els governs comencen a aplicar polítiques anti-crisi. El sistema que propugnava Keynes es basa en què els governs son capaços d’incidir en l’economia dels seus països quan aquests es troben en recessió o estancament econòmic, mitjançant l’aplicació d’alguns mecanismes. El principal és el d’aplicar una forta inversió pública per part de l’estat, per tal de generar ocupació quan la taxa d’atur és elevada o està augmentant. Això fa créixer l’ocupació, així com la confiança dels consumidors i per tant, dels mercats i els inversors. Aquest mecanisme provoca però, un dèficit per part de l’Estat, que teòricament hauria de netejar quan el cicle és de bonança econòmica.
El que passa és que en les darreres dècades, els Estats han incorregut en una despesa contínua i s’han acostumat a viure amb deute permanent.
Als darrers vint anys  -parlem sempre d’Europa en general- i malgrat la intervenció dels Governs, el creixement econòmic ja no és tan pronunciat com en dècades anteriors als 70. L’obertura dels països a la Unió Europea a la dècada dels 90 va eixamplar horitzons comercials i financers, generant un fort optimisme en tots els àmbits. Les pràctiques de l’economia neoliberal arriba a límits insospitats i desconeguts per la majoria de nosaltres, fins que al 2008 es desencadena la crisi que avui dia encara arrosseguem i que sembla que no tingui final, almenys fins que no es canviï l’estructura econòmica europea.
El principal problema és que a hores d'ara el diner ja és més important que els drets de la ciutadania, que la democràcia no existeix en un país que té deutes i que els polítics que surten elegits a les urnes no tenen dret a decidir sobre gairebé res.

Factors que ajuden a la desinformació de la ciutadania i a la passivitat d’aquesta

Apartant-nos una mica dels factors econòmics que han provocat aquesta crisi, hi ha alguns mecanismes a la nostra societat que poc a poc han estat apartats de la seva funció principal, que és la de servir al poble.

-Sindicats: A Catalunya i Espanya en concret, clarament posicionats cap als dos partits polítics que perpetuen l’status quo del país. És una vergonya que no hagin estat capaços d’adaptarse als nous temps i a defensar els drets reals de les classes baixa i mitja. Viuen en un món més polític que social i els treballadors no se senten identificats amb els sindicats. Molt enrere queden les lluites que mantingueren amb els governs a principis del S.XX i que tants drets i reconeixements socials aconseguiren.

-Mitjans d’informació: la tasca periodística dels mitjans ha estat substituïda progressivament per vulgars notes de premsa, redactades des dels gabinets de comunicació de les grans empreses i/o administraciosn de l’estat i per agències de notícies. La feina de contrastar la informació no existeix en la majoria dels casos i molts cops a causa de la manca d’un pressupost dirigit a desenvolupar aquest tipus de treballs.

-Polítics: Com passa amb els sindicats, perpetuen un bipartidisme cancerígen per als països. Poc a poc, els ciutadans es van adonant que la definició esquerres-dretes ja no val gairebé res i que els polítics es deuen als mercats financers i no als problemes reals de la ciutadania.